La cançó popular

1909

20/1

monument - escultura

pedra de Montjuïc

Grup escultòric situat en una de les cantonades de l'edifici del Palau de la Música, a la cruïlla entre el carrer d'Amadeu Vives i el carrer de Sant Pere més alt de Barcelona.

El conjunt escultòric va ser donació del Sr. Joaquim d'Amat i de Càrcer, marquès de Castellbell. Sota l'escultura s'hi pot llegir la inscripció: DONATIU DEL EXM. S D. JOAQUIM DE CÀRCER Y DE AMAT de CÀRCER Y DE AMAT / MARQUÈS DE CASTELLBELL / SETEMBRE1909. La forma i ubicació del grup escultòric ja havia estat establerta per l'arquitecte del Palau, Lluís Domènec i Montaner. No obstant, la disposició és ben particular, ja que es troba integrat a la columna de l'angle de l'edifici i la part baixa de l'obra forma part de la balconada que envolta el Palau. Així, l'escultura marca el punt d'interès precisament d'aquest angle i contribueix a donarr un efecte de façana contínua que buscava Domènech i Montaner per donar més grandiositat a l'edifici.

figura humana - gènere i societat

La composició i significat del conjunt l'obra de Blay venien determinats en l'encàrrec: començant per l'angle de la barana, hi ha una noia de cabells llargs amb un vel que li cobreix el cos i que personifica la cançó com a idea genèrica. Al seu darrere hi ha diversos grups de personatges que representen el poble català; a la dreta un grup de pagesos i, darrere seu, uns pescadors. Precisament és el contacte que estableix el pagès. Els pescadors i mariners impliquen també la idea de transportar arreu del món les velles cançons populars. A la banda esquerra de la noia hi ha representades dames i noies joves de la societat catalana/barcelonina (eventualment cantaires de l'Orfeó Català?)) i un grup d'una mare i un fill (possible referència a la coneguda cançó El noi de la mare. Per sobre de tot el conjunt, com a protector i patró, s'alça el cavaller sant Jordi, sant patró de Catalunya i símbol del llegat espiritual del poble. Enric Jardí esmenta aquesta peça com l'obra senyera de Miquel Blay i exemple cabdal del modernisme català. Cal ressaltar, com a trets escultòrics modernistes, el perfil esfumat del modelatge, la utilització simbòlica de la figura femenina, la presència de corbes geodinàmiques i la inclusió de motius naturalistes. El conjunt simbòlic - iconogràfic, per tant concorda perfectament amb les idees musicals que trobem en tot l'edifici del Palau.

Cor: grup de cantaires.

BORRÀS, M.: LLuís Domènech i Montaner, arquitecte del Modernisme. Barcelona: Ed. Polígrafa, 1971. BOHIGAS, O.: Lluís Domènech i Montaner, arquitecte modernista. Barcelona: Nadala 1973 Òmmium Cultural, 1973. FERRÉS LAHOZ, P.: Miquel Blay i Fàbrega (1866-1936), Catàleg raonat. Olot: Vitrina, num.7, 1995. Miquel Blay i Fàbrega : 1866-1936 : l'escultura del sentiment. Girona: Fundació Caixa de Girona, DL 2000. ISBN 84-931615-0-0. HUGUES R.: El Palau de la Música Catalana. Barcelona: Ed. Triangle Postals, 2009. JARDÍ i Miquel, E. L’Art Public sobre el Modernisme català 1909. Catàleg de l'exposició Blay al Palau (textos de Pilar Ferrés). Fundació Caixa de Girona, del 13 de febrer al 31 de març de 2000.
GARCÍA-MARTÍN, Manuel. Estatuària pública de Barcelona. Catalana de Gas i Electricitat, Barcelona 1985.
MICHONNEAU, Stéphane. Barcelona: memòria i identitat. Monuments, commemoracions i mites. Eumo, Vic 2002.
SUBIRACHS, Judit. L’escultura commemorativa a Barcelona fins al 1936. La Llar del Llibre, Sant Cugat del Vallès 1986.
DDAA. Art Públic de Barcelona. Ajuntament de Barcelona-Àmbit, Barcelona 2009.

Art públic (Ajuntament de Barcelona).
La cançó popular (Viquipèdia).
Miquel Blay i Fàbrega (Viquipèdia).
Palau de la Música Catalana (Viquipèdia).

Jordi Ballester